Josep Rovira i Soler

Josep Rovira i Soler va néixer el 6 de febrer de 1900 a Santiago de Cuba. Els seus pares eren catalans (originaris de Moja) i havien tingut cinc fills, quatre nens i una nena, però la nena va morir molt jove de xarampió. Els seus pares van viatjar a Cuba per participar en el negoci familiar del tabac, el que explica el naixement del Pep en terres llunyanes. Encara que semblava sentir-se més català que cubà, va mantenir la nacionalitat cubana fins al final dels seus dies.

Va néixer malalt de paludisme i fins als dos anys li deien "el viure i morir", perquè la seva salut era precària i patia alts i baixos constants. Fins als dos anys va tenir una vaca per alimentar-lo a ell sol i de tant en tant l’embolicaven amb un vedell acabat de sacrificat. Als dos anys, en el viatge en vaixell de tornada a Espanya, es va curar per sempre de la seva malaltia.

La seva família va residir a Vilafranca del Penedès uns anys vivint del negoci familiar del vi. Després de cinc anys van tornar a Cuba on van residir dos anys més. Quan van tornar a Espanya el Pep va començar a anar a l'escola. Des d'aquesta època primerenca ja es van començar a albirar les seves dots de pintor, atès que omplia els marges dels seus llibres d'estudi amb dibuixos i retrats dels companys de classe. Fins als setze anys va estudiar amb els jesuïtes i, posteriorment, atès que el seu pare volia enviar-lo a Cuba a treballar en el negoci familiar, el va posar a fer estudis de comerç. Al Pep, però, no li va agradar la idea i va demanar al seu pare que li deixés dedicar-se a la pintura. La resposta del seu pare, contrariat, va ser que mai li negaria un plat a taula, però que tampoc rebria cap ajuda per a realitzar la seva vocació.

El fet de pertànyer a una família burgesa no li va posar les coses gens fàcils, perquè dedicar-se a la pintura com a professió implicava una vida més bohèmia i heterodoxa de la qual estaven acostumats a casa seva: les professions dels seus germans eren advocat, químic i comptable. L'única persona que li va mostrar un cert suport moral va ser la seva mare, Rosa, que li proporcionava diners perquè, amb ja vint anys, pogués desplaçar-se en tramvia fins a la Llotja, que era l'escola d'arts i oficis de Barcelona on va començar a estudiar pintura.

S'explicava l'anècdota que un dels seus primers companys d'estudi, que portava uns quants anys estudiant a la Llotja, en veure la facilitat que el Pep mostrava des del primer dia amb els pinzells, es va desanimar i va decidir deixar la pintura. Un dia en Joan, el pare d'en Pep, va anar a la Llotja per interessar-se pels progressos del seu fill. Tenia encara alguna esperança que se li passés la vocació artística i es reintegrés a la tradició del negoci familiar, però el mestre el va convèncer que el seu fill no servia per a res més que per a pintar, i així, el Pep va poder seguir estudiant a la Llotja durant un total de dos anys, en els quals compaginava l'activitat acadèmica amb llargues estades al Parc de la Ciutadella, on podia pintar els animals del zoològic i la natura en moviment.

Aviat va poder mostrar la seva obra en una exposició col·lectiva dels estudiants més destacats de la Llotja que es va celebrar a les Galeries Fayans Català i en la qual va guanyar el primer premi amb el retrat d'una cosina seva. El 1924 va rebre la medalla de plata al concurs de paisatge Josep Masriera i Manovens, compartida amb Josepa Serraviñals i Furió. Posteriorment va guanyar sengles beques per anar a estudiar a Itàlia i a Madrid.

El pintor feia exposicions regularment. En els seus primers anys de treball artístic va participar en una exposició col·lectiva al Palau de la Indústria (1923) i en l'Exposició de Primavera al Saló de Montjuïc (1932), amb les obres '' Reverend Lluís Tallada '' i '' el meu pare ".  Aquesta última es troba en l'actualitat en la col·lecció permanent de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi amb el títol de ''Retrat del pare de l'artista ''.  Individualment va exposar a les Galeries Laietanes, (1927, 1933), al Cercle Artístic (1933) i a la Sala Busquets (1935, 1936). També va exposar a la galeria Fayans, la Pinacoteca i l'Augusta.

Una de les virtuts més lloades del pintor va ser la seva innata facilitat pel retrat, ja que amb quatre pinzellades aconseguia extreure els trets més característics de cada persona. Li eren especialment estimulants les cares difícils o "amb caràcter", com ell les anomenava. Fidel als seus principis de pintor figuratiu, mai va accedir a millorar els trets d'un rostre o a llevar-li algunes arrugues, com li suggerien de vegades algunes de les dames retratades.

Als trenta-cinc anys va conèixer la seva dona a Cadaqués. Ell pintava cantant de peu sobre unes roques, amb un vestit i un barret blancs, el que inevitablement va cridar l'atenció d'una joveneta que l'observava des del balcó de la seva residència d'estiu. Aquella joveneta, la Mercè Forns, quinze anys més jove que ell, seria la seva futura esposa i la dona que li va fer de musa tota la vida. La Mercè és la figura de la dona de vermell que apareix de forma recurrent, gairebé obsessiva, en un gran nombre de paisatges i quadres del pintor. Però l'esclat de la Guerra Civil espanyola va truncar els seus plans de casament inicials, si be la seva nacionalitat cubana li va permetre sortir del país i residir a Cuba durant el conflicte. La seva marxa a Cuba va obrir un període de dolorosa i llarga separació. La relació i l'amor es van mantenir, però, per carta durant els quatre anys del conflicte; en acabar la guerra, ell va tornar a Barcelona, ​amb ja quaranta anys, per casar-se i quedar-s'hi per sempre. La seva llarga separació endarrerí el naixement dels fills. Fins als quatre anys de casats no van tenir el primer, el Carles, i dos anys i mig més tard el segon, el Joan.

El pintor no va voler mai estar lligat a un marxant, doncs temia que condicionés la seva manera de treballar i d'entendre la vida i que a més, des del seu punt de vista, l’estigués explotant. Les seves reticències cap als intermediaris li van dificultar força el desenvolupament del vessant comercial del seu treball, és a dir, l'organització d'exposicions i la seva projecció cap a les elits artístiques. No obstant això, la seva vàlua professional ve avalada pel fet que va poder dedicar-se professionalment en exclusiva a la seva vocació artística, i que la pintura va ser l'única activitat i font d'ingressos que va tenir al llarg de la seva vida. És just deixar però constància del suport humà i econòmic que sempre va tenir de la Mercè, que encara que havia estat educada per tocar el piano i exercir d’esposa tradicional, va anar a París a reciclar-se professionalment d'esteticista per complementar amb el seu treball la irregularitat dels ingressos procedents de l' art del seu espòs.

La seva capacitat artística - especialment la de retratista - va ser sempre molt lloada, tant pels crítics d'art, com pels seus col·legues del Cercle Artístic de Barcelona.

Als 88 anys va haver de deixar de pintar per la pèrdua de visió provocada per una degeneració macular, malaltia especialment cruel per a un pintor. Va morir el 1998, als 98 anys d'edat.

(Perfil biogràfic basat en una entrevista a la Mercè Forns realitzada per la Sara Rovira, amb aportacions de la Muriel i el Joan, netes i fill del Pep, respectivament).

..................
Nota general
Si està interessat en algun dels quadres disponibles que es mostren en aquesta pàgina web, o desitja qualsevol altra informació, posis en contacte amb ...
Estem oberts també a deixar-li alguns quadres en la modalitat de dipòsit per un termini determinat, per la seva exposició en un local de restauració o al que tingui accés el públic. Amb aquest arranjament podrà decorar el seu local i obtenir una comissió per l'eventual venda dels quadres.